La llengua a l’abast de tots

Acabem les pràctiques del màster. I costa escriure-ho. Costa perquè sona a tancament, a final, a punt i final d’una etapa que, sense adonar-me’n, s’ha convertit en una de les més importants de la meua vida. Abans de començar aquesta experiència, per a mi era impensable haver estat tan a gust en algun lloc. Jo vaig decidir matricular-me al Màster de Professorat de Secundària perquè és el que, en teoria, toca després d’acabar el grau de Filologia Catalana. Però no estava segura. No sabia si volia ser professora. Durant tot el curs he repetit moltes vegades que les pràctiques serien les que em confirmarien si aquest era el meu camí o no. I ara puc dir-ho sense cap dubte: m’ho han confirmat com mai pensava que ho podrien fer. Hui ha sigut l’últim dia. La meua companya de pràctiques de Valencià i jo hem volgut tindre un detall amb el departament: hem comprat una caixa plena de menjar per a totes, perquè allí sempre tenen alguna cosa per a compartir. Era la nostra manera de donar les gràcies...

Penúltim dia posant la llengua a l’abast de tots.  Com dirien els Aspencat,  “mire al darrere i recorde” . És inevitable fer-ho. Recorde encara el primer dia que vaig entrar per la porta de l’institut, amb molta por, amb incertesa, sense saber com seria la meua estada durant aquells quasi tres mesos que tenia per davant. Ara, si mire enrere, puc dir amb seguretat que ha sigut una de les millors etapes de la meua vida. He gaudit, he fet gaudir, he ensenyat, he estimat els alumnes i ells a mi i, sobretot, he aprés. He aprés molt més del que pensava que era possible en tan poc de temps.  He estat molt a gust en aquest antic mercat. M’ha regalat moments que sé que no oblidaré mai. Com a mostra d’agraïment, hui he portat a la meua tutora un detall: una bossa de tela, una tassa i una carta. Volia tancar aquesta etapa amb un gest que, encara que fora senzill, representara tot el que m’emporte. Estic molt agraïda amb ella per tot el que m’ha ensenyat i per haver-me tractat c...