La llengua a l’abast de tots

Hui ha sigut un dia completament normal… fins a última hora. Aquell moment del dia en què ja notes el cansament acumulat i només queda superar l’últim tram: examen amb 1r d’ESO. Abans d’entrar a l’aula, tres alumnes han vingut corrent cap a la meua tutora i cap a mi. Estaven alterats i ens han dit que un company de la classe estava plorant perquè havia caigut un bac. Sense pensar-ho, hem anat ràpidament cap al lloc on ens indicaven. Quan hem arribat, ens hem trobat una escena que, per desgràcia, diu molt: un grup gran d’alumnes mirant, però sense ajudar. Al mig, l’alumne, tirat a terra, plorant i queixant-se de dolor al costat dret de l’esquena. L’hem ajudat a alçar-se com hem pogut. Tenia una bona trompada i tot apuntava que li eixiria un bon blau. La meua tutora s’ha quedat a l’aula per a començar a repartir els exàmens a la resta, i jo he baixat amb ell a la sala de guàrdia. Allí solem trobar una solució ràpida per a aquests casos: un congelador i, habitualment, una bossa de faves c...

És el meu últim divendres de pràctiques. Escriure -ho em resulta estrany perquè, tot i que sé que el final s’acosta, encara no m’ho acabe de creure. Els divendres tenen una xicoteta tradició que s’ha convertit en un dels meus moments preferits de la setmana: a l’hora del pati, tot el departament de Valencià anem a un bar que hi ha prop de l’institut a fer-nos un café. És un moment de pausa, de conversa, de compartir experiències i, moltes vegades, també de riure. Una mena de descans dins del ritme intens del centre. Cada setmana, a més, hi ha un ritual: una persona paga el compte. I hui, com que era el meu últim divendres, he decidit que volia convidar-les. M’ha semblat una manera simbòlica de tancar aquesta etapa: de tornar, encara que siga amb un gest xicotet, tot el que estic rebent. Quan he dit que convidava jo perquè era el meu últim divendres, la resposta ha sigut immediata:  “El teu últim divendres? Si ací volem segrestar-te fins a juny.” Ens hem rigut, però darrere d’aquell...

Aquesta setmana he acabat de posar en pràctica a l’aula el meu projecte de TFM amb els alumnes de 4t d’ESO. Era una de les parts que més ganes tenia de viure durant les pràctiques, però també una de les que més respecte em feia. He d’admetre que, al principi, estava espantada. No sabia com reaccionarien els alumnes: si treballarien, si s’ho prendrien seriosament o si tot quedaria en un intent fallit. Posar en marxa una proposta pròpia sempre implica un cert risc, especialment quan encara estàs aprenent a ser docent. Amb el pas dels dies, però, aquesta por s’ha anat transformant. Els alumnes han mostrat interés pel projecte i, en general, han treballat amb ganes per a aconseguir un bon resultat. No tot ha sigut perfecte, naturalment, però la implicació ha sigut molt més positiva del que esperava. Ara que ja he pogut veure els productes finals, puc dir que m’han agradat molt. Ha sigut molt satisfactori comprovar com una idea que havia pensat i planificat ha pres forma a l’aula i s’ha con...

Estic impactada. He comentat més d’una vegada en aquest blog com de difícil és fer classe amb l’alumnat de 1r d’ESO: no tenen nivell de valencià ni tampoc sembla que es preocupen per aprendre’l. Aquest matí hem tingut una altra reunió de coordinació per a la transició entre l’educació primària i la secundària. Ens hem reunit amb mestres dels centres de primària d’on provenen els alumnes que després arriben a aquest institut. I, una vegada més, ha eixit el mateix tema: els alumnes no tenen els coneixements mínims que se’ls hauria d’exigir en el pas a l’ESO. A més, des de l’institut també es posa damunt la taula una altra realitat: la falta de ganes de treballar i d’aprendre. La sorpresa (o potser ja no tan sorpresa) ha arribat després, a classe amb 1r d’ESO. Hem treballat “El cicle de l’any”, un contingut molt bàsic en què hem vist els dies de la setmana i les estacions de l’any. És un vocabulari que, en teoria, haurien de dominar des de primària. Quan hem preguntat com es diuen les est...

Hui ha sigut un dia tranquil a l’institut, sense grans canvis ni esdeveniments fora del que és habitual. Un d’aquests dies en què el ritme del centre continua amb normalitat, amb les rutines i dinàmiques de sempre. Al llarg del matí, hem rebut la visita de dos pares d’alumnes de 4t d’ESO. Han vingut per a parlar amb la meua tutora i veure com poden ajudar els seus fills a millorar en l’assignatura de Valencià, ja que han suspés el segon trimestre. Aquest tipus de reunions sempre són interessants perquè mostren una voluntat d’implicació per part de les famílies, que busquen maneres de recolzar el procés d’aprenentatge dels seus fills. Més tard, en l’hora de tutoria, hem tingut una xarrada d’Amnistia Internacional, dirigida a tot l’alumnat de 4t d’ESO. Es tracta d’una associació internacional formada per més de 10 milions de persones que treballa per defensar i protegir els drets humans arreu del món. La xarrada s’ha centrat en una realitat molt dura: la situació dels xiquets i xiquetes ...

L’últim dia de classe abans de Pasqua tenia prevista una excursió amb l’alumnat de 1r de Batxillerat: una ruta literària del Segle d’Or. Era just el dia després de la vaga per exigir millores salarials i de condicions laborals. Aquell dia de la manifestació vaig carregar el peu més del compte i em feia mal, fins al punt que em costava caminar. Així que, tot i anar a l’institut com cada matí, vaig haver de dir-li a la meua tutora que no podia anar a la ruta. Vaig tornar cap al pis amb la sensació agredolça de perdre’m una activitat que em feia molta il·lusió. Però, de camí, vaig rebre un àudio de la meua tutora que em va canviar completament el dia. Eren els meus alumnes de 4t d’ESO, que li havien preguntat per mi —ja que normalment anem juntes a tot— i havien volgut enviar-me un missatge. I deien així:  “ Hola Ainhoaaaa, esperem que estigues millor, que no siga res i que et recuperes prompte per a poder fer-nos classe. Esperem que disfrutes molt de la Pasqua, que t’ho mereixes. Mol...

Hui m’he preparat per a anar a pel metro i a l’institut, com cada matí. Tot semblava rutinari, però no ha sigut un dia com la resta. Hui la parada ha estat tancada. Hui he fet vaga. He decidit sumar-me a la vaga per a exigir millores salarials i de condicions laborals. Els motius són molts i, al meu parer, més que justificats: la recuperació del poder adquisitiu perdut des de 2010, la reducció de la burocràcia i de la sobrecàrrega de feina, la reducció de les ràtios d’alumnat, la reversió de les retallades de plantilles, la millora de les infraestructures educatives i la derogació de l’anomenada llei de llibertat educativa. Són reivindicacions que afecten directament el dia a dia dels docents i, en conseqüència, la qualitat de l’educació pública. El matí ha començat amb una concentració a la Conselleria d’Educació, on hem anat una quarantena de professors del meu institut. La caminada fins allí ha sigut llarga, però molt agradable: he pogut conversar amb les dues professores de valenci...

Hui hem fet una excursió amb l’alumnat de 4t d’ESO: una ruta literària contemporània organitzada pel Centre Octubre Cultura Contemporània. La idea inicial era molt ambiciosa, ja que estava prevista per a 91 alumnes. Tot i això, com passa de vegades, no tots els alumnes han acudit a la ruta. Abans d’entrar al centre aquest matí, només sabíem amb certesa que vindrien 5 alumnes. El motiu principal ha sigut que les autoritzacions es van repartir massa tard i molts no han tingut temps de portar-les signades ni d’abonar els 9€ de l’activitat. Per sort, alguns alumnes han reaccionat a última hora i han portat els papers i els diners aquest mateix matí. Finalment, hem aconseguit formar un grup de 30 alumnes, acompanyats per 3 professors. Això sí, la ruta estava pensada per a 91 participants, amb tres guies contractats (aproximadament 30 alumnes per guia). Per tant, tot i la reducció del grup, les despeses s’han de cobrir igualment. Supose que deu ser l’institut o el departament de valencià qui...