La llengua a l’abast de tots

La primera setmana de pràctiques ha continuat oferint-me una visió més completa de la realitat educativa, especialment pel que fa als diferents nivells i dinàmiques dins de l’aula. Han estat jornades intenses, marcades tant per les dificultats observades com per moments especialment enriquidors. He tingut l’oportunitat d’assistir a classes de 1r i 2n d’ESO, en què s’evidencia clarament el repte que suposa el pas de l’educació primària a la secundària. L’alumnat presenta, en general, mancances significatives en el nivell de valencià, fet que dificulta el desenvolupament de les sessions amb normalitat. En ambdós casos resulta especialment cridaner el fet que els alumnes pràcticament no utilitzen el valencià com a llengua vehicular, la qual cosa planteja importants reptes didàctics i metodològics. En aquesta mateixa línia, he pogut presenciar una reunió de coordinació per a la transició entre l’educació primària i la secundària, celebrada a la biblioteca del centre. Hi han acudit represen...

Primer dia a l’abast de l’educació secundària. Jornada plena d’emocions, situacions inesperades i moltes primeres impressions. Només entrar al centre, visc la primera anècdota: em confonen amb una alumna. Supose que és una espècie de ritual d’iniciació. Aquesta situació, juntament amb la meua desorientació inicial pels passadissos, ha contribuït a un començament caòtic, però també divertit, si ho mirem amb perspectiva. La meua tutora m’ha acollit molt bé des del primer moment. La professió és dura, però a mi els alumnes em donen vida, ha dit d’entrada. M’ha semblat una afirmació molt sincera i, alhora, molt bonica. Crec que resumeix perfectament la dualitat de la tasca docent: l’esforç i l’exigència constants, però també la recompensa i la satisfacció emocionals. M’he integrat amb el centre fent un recorregut per les instal·lacions. Després hem anat al Departament, on m’ha facilitat el seu horari i m’ha explicat el funcionament de plataformes de treball oficials com Ítaca i Aules, eine...

Encara no he entrat en cap aula. Encara no conec el nom dels alumnes, ni les mirades, ni les veus que ompliran l’habitació en què passaré la resta de la meua vida laboral. Malgrat no saber-ne res, ja sent que aquest institut m’espera. Abans de ser un institut, aquest edifici va ser un mercat d’abastiments. Un espai de pas, de fruita i verdura fresca col·locada entre balances. M’agrada pensar que alguna cosa d’això encara hi ha: la vida compartida i la idea que l’aprenentatge, com el mercat, és sempre col·lectiu. On abans es venien taronges i carxofes, ara hi ha en joc paraules, identitats i el futur dels estudiants. Comence les pràctiques del Màster en Professorat d’Educació Secundària amb una barreja d’il·lusió i por. Il·lusió perquè podré estar, encara que siga provisionalment, en el lloc de la professora de valencià. Por perquè no sé què em depararà l’estada en aquest institut, perquè ensenyar una llengua no és només explicar normes o corregir errades: és crear espais en què s’escol...