El mercat de la llengua

Encara no he entrat en cap aula. Encara no conec el nom dels alumnes, ni les mirades, ni les veus que ompliran l’habitació en què passaré la resta de la meua vida laboral. Malgrat no saber-ne res, ja sent que aquest institut m’espera.

Abans de ser un institut, aquest edifici va ser un mercat d’abastiments. Un espai de pas, de fruita i verdura fresca col·locada entre balances. M’agrada pensar que alguna cosa d’això encara hi ha: la vida compartida i la idea que l’aprenentatge, com el mercat, és sempre col·lectiu. On abans es venien taronges i carxofes, ara hi ha en joc paraules, identitats i el futur dels estudiants.

Comence les pràctiques del Màster en Professorat d’Educació Secundària amb una barreja d’il·lusió i por. Il·lusió perquè podré estar, encara que siga provisionalment, en el lloc de la professora de valencià. Por perquè no sé què em depararà l’estada en aquest institut, perquè ensenyar una llengua no és només explicar normes o corregir errades: és crear espais en què s’escolta i es dona valor a tots els estudiants.

Aquest blog comença abans que la pràctica, però no abans que el desig. Escriuré ací per a reflexionar sobre el que faig, per a entendre el que em passa i per a deixar constància d’un procés que crec que no serà lineal ni perfecte. Un dietari, això espere, d’aprenentatges, de dubtes i d’encerts i, com és normal, també d’errors i d’incerteses.

Aquest edifici simètric entre els carrers del Bon Ordre i Alberic que abans abastia els veïns d’Arrancapins no és només un institut; és un lloc que deu haver vist moltes històries. Algunes de les quals jo ja conec. Ara, espere formar part d’una història més, d’una entre tantes: la de prendre contacte amb l’ensenyament secundari i, sobretot, la de posar la llengua a l’abast de tots.