Cau un client

Hui ha sigut un dia completament normal… fins a última hora. Aquell moment del dia en què ja notes el cansament acumulat i només queda superar l’últim tram: examen amb 1r d’ESO.

Abans d’entrar a l’aula, tres alumnes han vingut corrent cap a la meua tutora i cap a mi. Estaven alterats i ens han dit que un company de la classe estava plorant perquè havia caigut un bac. Sense pensar-ho, hem anat ràpidament cap al lloc on ens indicaven.

Quan hem arribat, ens hem trobat una escena que, per desgràcia, diu molt: un grup gran d’alumnes mirant, però sense ajudar. Al mig, l’alumne, tirat a terra, plorant i queixant-se de dolor al costat dret de l’esquena. L’hem ajudat a alçar-se com hem pogut. Tenia una bona trompada i tot apuntava que li eixiria un bon blau.

La meua tutora s’ha quedat a l’aula per a començar a repartir els exàmens a la resta, i jo he baixat amb ell a la sala de guàrdia. Allí solem trobar una solució ràpida per a aquests casos: un congelador i, habitualment, una bossa de faves congelades per a fer el paper de gel. Però hui no.

Quan he arribat amb l’alumne, que encara es queixava de dolor, m’he trobat amb la sorpresa que la bossa no hi era. He anat a consergeria a preguntar i la resposta ha sigut clara: probablement algun alumne l’havia agafada… i no l’havia tornada.

Davant d’això, he hagut d’improvisar. He anat amb ell al bany i li he banyat la zona del colp amb aigua per a intentar alleujar-li el dolor. Després, he agafat paper de bany, l’he banyat i li l’he posat damunt de la trompada perquè li fera una mica d’efecte fred. No era la millor solució, però era l’única que teníem en aquell moment.

Quan ha estat un poc més tranquil, hem tornat a l’aula. Evidentment, aquest alumne no ha pogut fer l’examen, i amb una causa més que justificada.

La resta de la sessió ha continuat com, en el fons, ja m’esperava. Durant l’examen, han anat apareixent les preguntes de sempre, aquelles que ja s’han convertit en habituals en aquest grup: “com es diu ‘armario’?”, “què és ‘essent’?”, “com es diu ‘estantería’?”.

I en eixe moment, entre una situació inesperada, la falta de recursos més bàsics i les dificultats acadèmiques de l’alumnat, he tingut la sensació que, de vegades, aquest antic mercat es desborda. Que no tot es pot controlar, que sempre hi ha imprevistos i que, moltes vegades, ens toca reaccionar amb el que tenim.

Però també he entés una altra cosa: ser docent no és només explicar continguts o fer exàmens. És estar, reaccionar, cuidar i resoldre. Encara que siga amb paper banyat.