No es venen comiats

És el meu últim divendres de pràctiques. Escriure -ho em resulta estrany perquè, tot i que sé que el final s’acosta, encara no m’ho acabe de creure.

Els divendres tenen una xicoteta tradició que s’ha convertit en un dels meus moments preferits de la setmana: a l’hora del pati, tot el departament de Valencià anem a un bar que hi ha prop de l’institut a fer-nos un café. És un moment de pausa, de conversa, de compartir experiències i, moltes vegades, també de riure. Una mena de descans dins del ritme intens del centre.

Cada setmana, a més, hi ha un ritual: una persona paga el compte. I hui, com que era el meu últim divendres, he decidit que volia convidar-les. M’ha semblat una manera simbòlica de tancar aquesta etapa: de tornar, encara que siga amb un gest xicotet, tot el que estic rebent.

Quan he dit que convidava jo perquè era el meu últim divendres, la resposta ha sigut immediata: “El teu últim divendres? Si ací volem segrestar-te fins a juny.”

Ens hem rigut, però darrere d’aquella frase hi havia alguna cosa més. Escoltar-ho m’ha resultat molt satisfactori. M’ha fet sentir part del grup, com si ja no fora només l’estudiant en pràctiques que passa unes setmanes pel centre, sinó algú que encaixa, que suma, que és benvinguda.

Són eixos moments, aparentment menuts, els que acaben tenint més pes. Un café, una broma, una frase dita sense pensar massa… i, de sobte, t’adones que estàs a gust, que t’agrada estar allí i que, d’alguna manera, ja formes part d’aquell lloc.

Potser per això aquest “últim divendres” no sona tant a comiat. Més bé sembla una continuïtat, com si, encara que intente posar punt final a les pràctiques, alguna cosa d’aquest vincle es quedara allí. Al cap i a la fi, sembla que els comiats no es venen en aquest antic mercat.