No he obert la parada

L’últim dia de classe abans de Pasqua tenia prevista una excursió amb l’alumnat de 1r de Batxillerat: una ruta literària del Segle d’Or. Era just el dia després de la vaga per exigir millores salarials i de condicions laborals. Aquell dia de la manifestació vaig carregar el peu més del compte i em feia mal, fins al punt que em costava caminar. Així que, tot i anar a l’institut com cada matí, vaig haver de dir-li a la meua tutora que no podia anar a la ruta.

Vaig tornar cap al pis amb la sensació agredolça de perdre’m una activitat que em feia molta il·lusió. Però, de camí, vaig rebre un àudio de la meua tutora que em va canviar completament el dia. Eren els meus alumnes de 4t d’ESO, que li havien preguntat per mi —ja que normalment anem juntes a tot— i havien volgut enviar-me un missatge. I deien així: “Hola Ainhoaaaa, esperem que estigues millor, que no siga res i que et recuperes prompte per a poder fer-nos classe. Esperem que disfrutes molt de la Pasqua, que t’ho mereixes. Molts besos.”

En escoltar-los, vaig tindre unes ganes enormes de tornar a l’institut, sense importar-me el mal de peu. Vaig sentir una satisfacció molt gran. Són eixos moments els que, tal com em va dir la meua tutora el primer dia de pràctiques, “donen vida”.

Durant els dies de Pasqua he tornat al poble. He pogut desconnectar de la ciutat, descansar i gaudir de la família, cosa que sempre va bé. Però, al mateix temps, m’ha passat una cosa que no m’esperava: he trobat a faltar l’institut. M’agrada molt anar-hi, em sent molt a gust i gaudisc del dia a dia allí, fins i tot en les jornades més complicades.

Ara que s’acosta el final de les pràctiques, no puc evitar pensar-hi i sentir una mica de pena. Supose que és senyal que tot el que estic vivint en aquest antic mercat ho guardaré sempre. I, sobretot, em confirma que estic en el camí correcte.