Paradeta tancada

Acabem les pràctiques del màster. I costa escriure-ho. Costa perquè sona a tancament, a final, a punt i final d’una etapa que, sense adonar-me’n, s’ha convertit en una de les més importants de la meua vida.

Abans de començar aquesta experiència, per a mi era impensable haver estat tan a gust en algun lloc. Jo vaig decidir matricular-me al Màster de Professorat de Secundària perquè és el que, en teoria, toca després d’acabar el grau de Filologia Catalana. Però no estava segura. No sabia si volia ser professora. Durant tot el curs he repetit moltes vegades que les pràctiques serien les que em confirmarien si aquest era el meu camí o no. I ara puc dir-ho sense cap dubte: m’ho han confirmat com mai pensava que ho podrien fer.

Hui ha sigut l’últim dia. La meua companya de pràctiques de Valencià i jo hem volgut tindre un detall amb el departament: hem comprat una caixa plena de menjar per a totes, perquè allí sempre tenen alguna cosa per a compartir. Era la nostra manera de donar les gràcies per tot el que hem rebut durant aquests mesos. Quan els hem donat la caixa, totes han estat molt agraïdes i ens han dit que han estat encantades amb nosaltres durant el període de pràctiques. I eixes paraules, una vegada més, també es queden.

A tercera hora teníem tutoria amb 4t d’ESO C. He arribat com sempre, però el que no esperava era no poder entrar a classe. No entenia res. La porta tancada, els alumnes dins… i jo fora. He pensat immediatament que alguna cosa passava, però no sabia què. Fins que, finalment, m’han deixat entrar. I sí, era una sorpresa.

En obrir la porta, tots s’han alçat i han començat a aplaudir. Un aplaudiment llarg, sincer, d’eixos que no s’obliden. M’han donat un ram de flors, un poema, una foto i una tassa. Detalls que, més enllà del que són materialment, tenen un valor immens. Perquè darrere hi ha temps, pensament, estima.

I per si no fora prou, la meua tutora també m’havia preparat una sorpresa: un quadern de professorat, una llibreta i un bolígraf. Un regal que, d’alguna manera, també simbolitza el que ve ara. El que comença.

No puc evitar sentir-me profundament agraïda. Amb la meua tutora, per tot el que m’ha ensenyat, per la paciència, per la confiança, per haver-me tractat com una més des del primer dia. I amb l’alumnat, per haver-me respectat, per haver-me acollit com a docent, per haver-me demanat que no me n’anara i, sobretot, per haver valorat el meu treball.

Acabe una de les millors experiències de la meua vida. I ho faig amb la sensació d’haver crescut, d’haver trobat un lloc on encaixe, d’haver descobert una vocació que no sabia si tenia.

M’emporte moments únics. Riures, nervis, dubtes, classes que ixen millor o pitjor, mirades còmplices, paraules que es queden. M’emporte noms, cares, històries. M’emporte un tros de tot això.

I també m’emporte aquest antic mercat. Un lloc que, al principi, només era un institut més. Però que, amb el temps, s’ha convertit en alguna cosa molt més gran. Un espai que m’ha acollit, que m’ha fet créixer, que m’ha ensenyat que educar va molt més enllà de transmetre continguts. Que és estar, escoltar, cuidar, insistir, confiar.

Ara me’n vaig. O això sembla. Però hi ha llocs dels quals no te’n vas del tot. Llocs que es queden amb tu encara que ja no hi tornes cada matí. Llocs que formen part de qui eres després d’haver-los viscut. Aquest és un d’eixos llocs.

Per això, encara que aquesta siga l’última entrada del blog, no és un final trist. És un final ple. Ple de tot el que he viscut, de tot el que he aprés i de tot el que sé que vindrà. Perquè si alguna cosa m’ha ensenyat aquest camí és que, de vegades, els finals no són més que una altra manera de començar.

I jo, ara sí, comence.